A peu per Mallorca

A peu per Mallorca. Sense veure el mar.

El 2004 es publicà un llibre de viatges sobre Mallorca, A peu per Mallorca. Sense veure el mar per l'editorial La Campana. El llibre, de Josep Maria Espinàs, és el darrer d'una sèrie de llibres de viatges per l'Espanya rural. Per tant, ens trobam davant d'un gènere no ficcional.

Tots els seus viatges destaquen per estar fets a peu. El mitjà de transport és molt important en la literatura de viatges ja que alguns mitjans permeten la reflexió (tren, vaixell...). Anar a peu també és una manera de viatjar que, al meu parer, permet l'observació i a la reflexió. Espinàs explicarà que “els viatges a peu són la manera més raonable i profitosa de conèixer uns pobles, una comarca. El secret és el ritme d'aproximació. Hi ha temps de deixar-se impregnar pels paisatges i per la gent”

El que destaca més en el títol és la segona part o el subtítol, “Sense veure el mar”. Podem pensar que el mar és una de les coses més significatives de Mallorca i que, viatjar a Mallorca sense veure'l, resulta quasi impossible. Però la majoria de costes mallorquines en el moment actual i, en el moment que Espinàs visità Mallorca, són costes pensades pel turisme, amb hotels arran del mar... Espinàs afirmarà en el pròleg que « “l'illa de la calma” havia perdut la calma. Milions i milions de turistes cada any. Els monumentals hotels[...] Era possible caminar per Mallorca sense viure, i sense veure, la pressió dels canvis?».

L'estructura del llibre és l'estructura del viatge. Així el llibre està dividit en nou parts. Cada part respon a un dels pobles visitats encara que algun poble consta de dues parts. Així tenim:

Josep Maria Espinàs

1. Binissalem, primer dia
2. Binissalem, segon dia
3. A Selva, primer dia
4. A Selva, segon dia
5. A Campanet
6. A Llubí
7. A Sineu
8. A Montuïri
9. A Algaida

Cada una d'aquestes nou parts està subdividida en uns capítols que marquen un moment important del viatge en relació al poble. Per exemple trobam com a títols del capítols nom de personatges importants (“Llorenç Moyà Gelabert de la Portella) , de situacions o impressions (“El sopar” o “La nit plàcida”), de llocs interessants (“La casa del senyor escriptor” o “El refugi de Ramon Llull”), frases (“«Thank you, a voltros»”)... que marquen el viatge de l'autor.

Aquests pobles formen l'espai pel qual el narrador recorre i per tant, l'espai en el qual es situa l'acció. Tot i això l'autor dóna molta importància a espais menors com els bars, hotels, cases o places, llocs on realment es donen les converses interessants amb la quals coneixes la cultura, pensament, inquietuds...d'un poble. Gràcies a aquestes converses que establirà l'autor amb els diferents personatges de l'illa, tenim expressions populars que objectivaran la narració ja que són una mostra del llenguatge col·loquial de Mallorca.

El llibre es caracteritza per una prosa planera que va combinat descripció amb diàlegs. Per tant, fa el llibre fàcil de llegir.

Al meu parer el llibre ens atreu també pel seu valor testimonial. Espinàs es converteix en un habitant més de l'illa durant la setmana. Viu amb la gent i aprèn d'ella. Trobam, per tant, l'element de l'hospitalitat. L'hospitalitat és l'element fonamental en la gramàtica social del viatge.

Crec que la combinació d'elements subjectius amb d'altres objectius és perfecte i li permeten parlar de quasi tot el que vol. Amb una frase ens fa presents d'alguns problemes de l'illa que sovint coneixem també a través dels habitants i les converses. Però no s'entreté amb això, va passant, el llibre va caminant. Això fa que el llibre sigui entretingut.

Sap combinar molt bé un diàleg amb una història o una etimologia.

«Passa un noi amb una samarreta que diu “qui estima Mallorca no la destrueix”» (2005:38)

El tema principal del llibre és el viatge. I aquest viatge li permet parlar d'algunes coses, però mai es perd el sentit de l'acció de viatjar. Així Espinàs crea un text cohesionat i senzill, del qual no et perds en cap moment.

Al final del llibre Espinàs fa una petita comparació que mereix la pena recordar:

«És molt clar. Per fer un llibre, primer tens sa idea. Llavors fas ses frases, es paràgrafs, es ritmes curts i es ritmes llargs, i ses separacions. I quan ho tens fet, s'editor amb ses mides de lletra te fa ses pàgines i s'imprimeix.

I llavors es llibres, com es carros, poden anar per bons o per mal camins...» (2005:209)

Al meu parer el llibre combina el que ell anomena ritmes llargs i curts a la perfecció i, per tant, el llibre va per bon camí.